Torna el seny. Torna la il·lusió

Aquest proper divendres a la pista de l'Osca, el Lleida Basquetbol iniciarà un nova aventura a la Lliga LEB Or amb una nau que ha viscut aquest estiu notables canvis. Hi hagut relleu a la direcció del vaixell, s'ha renovat notablement la plantilla d'empleats i, fins i tot, hi hagut canvi d'imatge. L'operació renove que ha viscut l'entitat durant l'últim mes i mig ha estat sorprenent i, a la vegada, imprescindible per salvar la salut d'un club que anava a la deriva en els últims anys i que té forats per molt racons.

Amb la marxa per la porta del darrere de Ferran Vidal i amb l'arribada d'Edu Torres i cia. s'ha imposat una nova manera de governar la nau blava amb més seny i amb els objectius més definits. Projecte. L'horitzó sembla molt més clar, ningú ja pensa en un naufragi mortal i, tot i que la maquinària de l'embarcació encara té ferides per recuperar, tot sembla que amb el temps la nau del Lleida Basquetbol podrà tornar a flotar amb l'elegància i atreviment d'èpoques pretèrites.

Els encarregats de llevar les àncores

Pel que fa la composició de la plantilla, s'ha elegit un capità amb experiència, talent i ganes de seguir donant guerra. Ricard Casas arriba a Lleida per encapçalar un projecte molt nou però que té recorregut. Si la vida fos justa, Casas hauria d'estar entrenant un club ACB (on va ratllar l'excel·lència amb el Manresa) però dos cops de vent l'han deixat fora de la segona lliga del món (València i Menorca). Encara és aviat per saber quins seran els trets bàsics de l'equip, però Casas ha assegurat que l'equip tindrà identitat i que no es rendirà sobre la pista. Pel que s'intueix mirant la plantilla: defensa agressiva, atac pacient i equilibri en totes les zones.

Bases 


Per a la posició de base, s'ha optat per un combinat d'experiència & joventut. Marcus Norris, amb 37 anys, viurà una de les últimes experiències de la seva carrera a la Terra Ferma. Sap llegir bé el partit, no li tremola el pols en els moments calents i no ha vingut per firmar bons números, sinó per ajudar un equip en construcció. Un equip que tindrà en la figura Jose Simeón un dels revulsius per trencar el ritme dels partits en determinats moments. L'emergent base valencià vol tenir minuts de qualitat per fer el salt final a l'ACB. Per la seva banda, Oriol Jorge afronta el repte d'aprofitar cada minut que pugui tenir i ser important si hi ha alguna lesió. Ritme i defensa, seran les seves aportacions.

Exteriors

El bloc de jugadors exteriors estarà liderat per Jason Detrick, un autèntic jornaler del món del bàsquet, que serà l'encarregat d'aportar punts i "espais pels companys" gràcies al seu bon llançament de tir, penetracions i assistències. Arriba a l'edat òptima, amb 31 anys. Sense pressió per obtenir un bon contracte ni amb l'obsessió d'una ACB que ja ha tastat. Si se sent còmode, serà el líder. Un altre dels "veterans" de l'equip serà Paco Vázquez. Abandona l'ACB després d'uns anys oblidat en una banqueta de Bilbao però fonamental al vestidor, ningú li demanarà que sigui l'encarregat de dur el timó. Defensa, intel·ligència i l'infal·lible llançament de 3 punts seran les armes d'un Vázquez escollit per moments puntuals. Miki Feliu i Marc Rubio aportaran el seu talent, físic i joventut pel benefici del grup. Feliu tindrà més minuts que en les últimes temporades i el seu físic en la posició de 3 pot destrossar moltes defenses i frenar molts rivals. La trempera i sacrifici de Marc Rubio també tindran el seu espai al Lleida de Ricard Casas i si té confiança en el llançament exterior podrà fer estralls.

Interiors

A la pintura, la situació és més imprevisible. L'últim fitxatge, l'ala-pivot procedent de l'Ourense, Jonathan Kale, serà la bèstia parda de la pintura. Múscul, rebot i capacitat per pegar-se amb qualsevol contrincant. En atac, lluitarà cada rebot com si fos l'últim i també pot sumar en el llançament de 4-5 metres. El "blanquet" Charles Ramsdell debutarà a la LEB Or amb l'objectiu de fer-se un nom. Té aptituds per ser un bon 4: llançament ràpid, bons moviments, corpulència,... Només necessita optimitzar les opcions de tir i augmentar el pistó defensiu. Pot ser una de les revelacions. El pivot amb més primaveres de la plantilla serà Alfons Alzamora. Torna al lloc on es va donar a conèixer. Ningú oblida la lluita sota els taulers d'Alazamora en aquell Caprabo Lleida. Des de llavors ha rondat per Barça, Joventut, Breogán, Menorca i Manresa i per allà on ha passat ha deixat la seva empremta a més d'un rival. Sumarà. L'últim interior de la rotació serà Edu Villacampa. Lleidatà, curtit a la Lliga EBA i que no vol renunciar al tren de la LEB. El temps li donarà el seu indret.

La nau està a punt. El capità ja té el timó. Els mariners estan a bord. La marea competitiva es preveu mogudeta. Amic aficionat, si vol emocions fortes, pugi al vaixell i gaudeixi. Aquests no els fallaran. Nosaltres tampoc els podem fallar.

Un equip massa tou

Una vegada arribats a les vacances nadalenques i amb més d'un terç de la competició disputada, és moment d'avaluar el rendiment que està oferint el Plus Pujol Lleida fins ara a la LEB Or 2008/09. L'anàlisi es farà en dues parts diferenciades: conjunt i individus, individus i conjunt, per aprofundir millor en el funcionament de l'equip, les virtuts i les mancances, i esbrinar quins objectius es pot proposar de cara al tram final de la temporada; però també serà important comprovar l'evolució i el rendiment dels jugadors un per un, per tal de conèixer si estan responent o no a les expectatives que van generar quan van arribar a Lleida.



En aquest primer article, el tema tractat serà la trajectòria que està duent a terme el conjunt dirigit per Edu Torres que està situat a la 7a plaça de la LEB Or amb un balanç de 8 victòries i 6 derrotes. Si desglossem els resultats segons en la pista en què s'han aconseguit, resulta que el Plus Pujol Lleida té un balanç quan juga al Barris Nord de 3 victòries - 4 derrotes i un de 5 victòries - 2 derrotes quan disputa els partits com a visitant. Si algú que no segueix habitualment el Plus Pujol Lleida veu aquesta dada i comprova que alguns victòries s'han aconseguit en pistes complicades com Valladolid, Burgos o La Laguna, possiblement li costarà molt d'entendre com un equip amb aquesta mentalitat es desinfla quan juga al costat de la seva afició i perd davant equips com Los Barrios o Axarquía Clínicas Rincón. I la veritat és que entendre-ho per part del afeccionat més aferrissat del Plus Pujol també és molt complicat, però cal analitzar bé l'equip i intentar trobar solució als problemes que impedeixin que l'equip rutlli al seu millor nivell. Els 3 principals problemes o esculls de l'equip són:

1. Fragilitat defensiva. El Lleida és el 17è equip de la Lliga en defensa encaixant 85,5 punts per partit i només té l'honor de superar en aquest aspecte a La Palma, amb 85,8 punts. Aquesta és la llacuna més greu de l'equip d'Edu Torres que l'any passat va acabar el 7è en aquesta taula classificatòria amb una mitjana de 78 punts rebuts i que en la temporada 06/07 va ser el 5è amb 77,2 punts. Per aquells que diuen que la defensa no és el més important i que l'equip és el millor de la lliga en l'aspecte ofensiu, només cal mirar l'estadística dels últims 6 equips de la LEB Or que han encaixat menys punts: els 6 han estat els campions de la competició. Així doncs, és evident que la principal prioritat de l'equip ha de ser augmentar la pressió defensiva des de la primera línia (sobretot els bases Colom i Mendiburu que han de millorar molt les seves prestacions en aquest aspecte, ja que els bases contraris maneguen i desmaneguen com volen en molts moments dels encontres) i millorant la concentració de tota la rotació interior (en alguns partits, els pivots del conjunt contrari tenen una gran comoditat per moure's per la zona i per aconseguir el rebot ofensiu, aspectes que haurien de quedar pal·liats amb una major incidència de Hettsheimer o Gimel Lewis).
   
2. Es troba a faltar un referent fiable quan la pilota crema. Quan s'arriba als moments delicats i decisius de l'encontre sovint és troba a faltar un home en qui confiar la pilota, un líder natural que l'any passat es podia escenificar en Leo Mainoldi, un jugador que podia errar (com en el triple de l'eliminatòria a Tenerife que ens hagués donat el passi a la Final Four) però que tothom sabia que era ell l'encarregat de jugar-se-la. Enguany aquesta figura té la plaça vacant i sembla que ningú vulgui o pugui fer-se'n càrrec. D'aquesta manera, s'han perdut 3 partits per menys de 4 punts al Barris Nord amb unes jugades en els últims minuts força esperpèntiques. Ningú vol tirar i al final s'acaba amb pèssimes i precipitades opcions de tir a càrrec del primer que li cau la bola.
   
3. Hi ha la mateixa facilitat per endollar-se, que per desconnectar-se. Una altra característica que està adoptant l'equip de la Terra Ferma en aquest tram inicial de la temporada és la impossibilitat de mantenir una certa regularitat en el joc. Així, els 40 minuts de joc es converteixen en una autèntica ruleta russa on l'equip combina etapes de joc elèctric i efectiu en els triples amb etapes d'autèntic descontrol, desassossec i de falta de concentració que provoquen la pèrdua de les rendes aconseguides durant bona part del partit. Aquest vici, que sol desesperar tant al cos tècnic com als afeccionats és conseqüència de la joventut i falta d'experiència de la major part de la plantilla i s'ha d'esperar que a mesura que avanci la competició es corregeixi amb solvència i s'evitin aquestes desconnexions que en alguna ocasió poden costar molt cares.
   

En conclusió, en el que portem de temporada es veu un conjunt capaç de tot, del millor i del pitjor, de guanyar a la pista de qualsevol equip gran desenvolupant un dels millors estils ofensius que es veuen en aquesta categoria, però també que pot perdre tota aquesta mentalitat guanyadora quan s'ho veu molt fàcil i perd a casa davant rivals de menys entitat. Així, el Plus Pujol Lleida és un equip que s'ha d'acabar de fer i ha de madurar, però que molt possiblement estarà en els Playoffs d'ascens a ACB i que pot optar a classificar-se a la Final Four perquè de qualitat tècnica en sobra. Per aconseguir aquest grau de maduració s'ha de donar una circumstància vital: que tots i cada un dels membres de l'equip decideixin oblidar els seus egos personals, uneixin totes les forces i remin en la mateixa direcció i amb un mateix objectiu. I en el món del bàsquet aquesta unió només té un sinònim: DE-FEN-SA.

Bo, jove i barat (IV). Els ala-pivots

Leonardo Mainoldi / Dimtry Flis

Teòricament Dimitry Flis no hauria d'haver jugat mai al Plus Pujol Lleida ni a la Lliga LEB Or. Teòricament Dimtiry Flis hauria de ser un dels jugadors més destacats de la lliga ACB i de l'Eurolliga. Però els teòricament no existeixen en el món de l'esport i un seguit de lesions i complicacions físiques han truncat la carrera d'una de les millors promeses del bàsquet rus dels últims anys. L'ala-pivot cedit pel DKV Joventut arriba a Lleida amb la intenció de fer oblidar Leo Mainoldi, però ho fa després d'haver passat una temporada sense jugar per una delicada lesió a l'espatlla dreta (lesió que es va fer en les semifinals de la Lliga Catalana de l'any passat i que no va ser intervinguda quirúrgicament fins el 3 de Desembre de 2007).

Tot i que Flis i Mainoldi tenen un parentesc característic en la posició de 4 oberts, els dos jugadors es diferencien per la raça esportiva que mostren damunt el parquet. Mentre que l'argentí és un jugador de caràcter, efusiu, que connecta amb el públic i que s'enganxa amb facilitat amb els rivals i els àrbitres; el rus destaca més per la seva fredor, passivitat i parsimònia, un fet que pot fer desesperar a més d'un afeccionat. Malgrat això, a nivell tècnic Flis té més qualitat que Mainoldi ja que disposa d'una millor visió de joc, més capacitat pel rebot i un ampli ventall de recursos ofensius d'esquena a cistella. Però l'interrogant que sobrevola el fitxatge de Flis i que és el motiu pel qual el jugador ha acabat jugant a la lliga LEB Or i no a l'Eurolliga, és comprovar si està mentalment preparat per afrontar el repte d'oblidar la lesió i confirmar-se com un dels millors 4 europeus. El públic del Barris Nord veurà en pocs dies que Flis no tindrà mai el carisma ni la connexió que tenia Mainoldi, però comprovarà que el plus de talent que oferirà en la posició de 4 pot ser dels millors que s'han vist a la capital del Segrià i que es converteixi d'aquí uns anys en el nou Matjaz Smodis. Dimitry Flis, l'encarregat de posar-se l'equip a les espatlles.

Christian Maraker / Roger Fornas


Roger Fornas és un dels altres jugadors, com Quino Colom i Salva Arco, que ha decidit retornar al Plus Pujol Lleida després d'haver-s'hi format com a jugador en la seva etapa júnior però que no va destacar amb el primer equip. Fornas és un d'aquells jugadors que encanten a Edu Torres pel seu sacrifici, versatilitat i compromís amb l'equip i de ben segur que el tècnic correspondrà aquesta entrega amb molts minuts a la pista durant la temporada. Tot i les limitacions físiques que té, no s'arruga a l'hora de ballar amb la més lletja de l'equip rival quan és hora de defensar, té una gran olfacte per recuperar possessions i atresora un bon llançament des de la línia de 6,25. Així doncs, de ben segur que Fornas millorarà el rendiment que va oferir Christian Maraker l'any passat, un jugador que si bé la seva qualitat i entrega eren palpables, va sofrir un calvari de lesions que li van impedir rendir al seu millor nivell. Fornas, l'home que fa equip.

Bo, jove i barat (III). Els alers

Berni Alvárez / Salva Arco

Tot i les més de 7 diferències que tenen Berni Alvárez i Salva Arco en una pista de bàsquet, els dos jugadors tenen un punt en comú molt significatiu: els dos han estat les ninetes dels ulls d'Edu Torres i han vestit l'elàstica blava en les dues etapes del tècnic de Sants al Barris Nord. Berni Alvárez va arribar a Lleida la temporada passada amb la missió de ser el franctirador de l'equip des del perímetre i repetir els bons números que havia registrat amb el Tarragona (màxim anotador nacional de la LEB amb 17,7 punts la temporada 06/07). Tot i això, com en la primera etapa a l'ACB, el rendiment del aler de Reus no va ser el que tothom s'esperava ja que només va ser capaç d'anotar 5,8 punts per partit i en defensa donava moltes facilitats a l'equip rival.

Com a substitut de Berni Alvárez, arriba un altre vell conegut de l'afecció lleidatana tot i només tenir 23 anys, Salva Arco. L'aler barceloní que ha vestit les samarretes del Vic, l'Hospitalet i el Bruesa des de que va marxar de Lleida a mitjans de la temporada 05/06 arriba com un jugador molt més madur i amb ganes de reafirmar-se per poder jugar ben aviat a la lliga ACB. Arco ha rebutjat aquest estius millors ofertes (una del Kalise Gran Canària) però ha decidit fitxar pel Plus Pujol Lleida per consagrar-se com a jugador tenint molts minuts en un equip que jugarà amb un estil similar al seu: ràpid, eficaç al contrataatac, bon tir exterior i molt intens en defensa. Salva Arco, consagrar-se i fer-se un nom.

Marcus Vinicius


Quan es parla de Marcus Vinicius l'adjectiu que més s'utilitza per definir-lo és intensitat, intensitat màxima . El jove brasiler del Plus Pujol és d'un aquells jugadors que agrada als afeccionats per esforçar-se sempre al 100% i llançar-se al terra per qualsevol pilota perduda. L'any passat Edu Torres va tenir com a repte transformar Vinicius en un 3 alt i l'experiment li va sortir prou bé ja que en defensa era un dels millors homes per aturar els alers del rival (com a exemple només cal veure la gran exhibició de fonaments defensius que va fer davant Andy Panko) i la seva capacitat per rebotjear és inqüestionable. Per contra, en atac se li han vist més carències tècniques ja que és un jugador acostumat a jugar en posicions d'ala-pivot i que li costa molt parar la pilota i botar per iniciar penetracions o complicar més la vida al defensor. A més, ha de millorar més el tir exterior ja que podria fer molt mal als equips que el floten i el deixen tirar sol. Amb només 22 anys, Vinicius té marge potencial per ampliar el ventall d'opcions en atac i es pot convertir en un jugador molt difícil d'aturar ja que pocs equips de la LEB Or disposen d'alers amb un físic tant potent com el del brasiler. Marcus Vinicius, intensitat al cub.

Bo, jove i barat (III). Els escortes

Dave Fergerson / Troy Devries

Quan Dave Fergerson va arribar a Lleida un fred 12 de febrer del 2007 per provar una setmana a les ordres d'Edu Torres ningú s'esperava que acabaria sent un dels jugadors més rentables i eficaços que han vestit la samarreta blava. A anys llum dels salaris que han cobrat els Alstons, Estellers i Rodillas a la capital de la Terra Ferma, Fergerson ha demostrat ser un autèntic gentelman de cap a peus i un exemple de professionalitat a seguir per tothom que estima aquest esport. Per posar una petita mostra, el nord-americà va elegir quedar-se a Lleida per jugar un partit, el mateix dia que havia nascut el seu segon fill a París.

L'objectiu del Plus Pujol era renovar Fergerson i l'escorta també desitjava quedar-se, però la sucosa oferta del Melilla va ser irrebutjable per un jugador que complirà 30 anys i que ja no rebrà moltes més ofertes. D'aquesta manera, abandona l'entitat blava un jugador molt versàtil a la pista i que, malgrat algunes desconnexions que sofria en moments d'excessiva pressió, va demostrar molt més valor que d'altres exjugadors excessivament sobrevalorats.

L'home elegit fer oblidar Fergerson en les funcions de 2 i que pugui jugar en moments puntuals de base, és Troy Devries, un nord-amercià de 26 anys i amb molt poca experiència a nivell competitiu. El seu rendiment és una incògnita i no es pot assegurar amb rotunditat si serà un jugador impactant a la LEB Or o bé serà tallat de la plantilla abans d'arribar el Nadal. Pel que s'ha vist durant la pretemporada, les principals virtuts de DeVries són el tir exterior, un bon físic per la posició que ocupa i certa capacitat per penetrar amb comoditat. Caldrà veure si s'adapta bé al rol que li doni Edu Torres, que en principi hauria de ser el de desencallar partits travats amb una bona ratxa de triples i oferir suport en la direcció del joc quan el rival pressioni. Troy DeVries, un meló per obrir.

Alberto Miguel

Amb tant sols dues temporades defensant els colors del Plus Pujol Lleida, Alberto Miguel s'ha convertit en el capità de l'equip i, el que és més important, s'ha posat el públic a la butxaca amb la seva entrega i trempera quan surt a jugar al Barris Nord. El càntabre és un d'aquells jugadors que connecta amb la grada i sempre ha manifestat que es troba molt a gust a la capital del Segrià, on aquest any haurà d'exercir el paper de líder. Miguel haurà de donar una pas endavant i convertir-se en el timó de l'equip, el jugador en qui confiar la pilota calenta en els moments decisius del matx. Si aconsegueix convertir-se en el referent d'un equip tant jove, serà recordat com un dels jugadors més estimats de la història del Lleida Bàsquet, arribant a l'alçada d'altres esportistes apreciats com Roger Grimau, Sergio Ramos o Jaume Comas. En cas de no progressar, l'escorta només serà recordat per la seva simpatia, les seves espectaculars esmaixades o les increïbles ratxes de triples amb que delecta els afeccionats. Alberto Miguel, l'hora de donar el pas.