Un equip massa tou

Una vegada arribats a les vacances nadalenques i amb més d'un terç de la competició disputada, és moment d'avaluar el rendiment que està oferint el Plus Pujol Lleida fins ara a la LEB Or 2008/09. L'anàlisi es farà en dues parts diferenciades: conjunt i individus, individus i conjunt, per aprofundir millor en el funcionament de l'equip, les virtuts i les mancances, i esbrinar quins objectius es pot proposar de cara al tram final de la temporada; però també serà important comprovar l'evolució i el rendiment dels jugadors un per un, per tal de conèixer si estan responent o no a les expectatives que van generar quan van arribar a Lleida.



En aquest primer article, el tema tractat serà la trajectòria que està duent a terme el conjunt dirigit per Edu Torres que està situat a la 7a plaça de la LEB Or amb un balanç de 8 victòries i 6 derrotes. Si desglossem els resultats segons en la pista en què s'han aconseguit, resulta que el Plus Pujol Lleida té un balanç quan juga al Barris Nord de 3 victòries - 4 derrotes i un de 5 victòries - 2 derrotes quan disputa els partits com a visitant. Si algú que no segueix habitualment el Plus Pujol Lleida veu aquesta dada i comprova que alguns victòries s'han aconseguit en pistes complicades com Valladolid, Burgos o La Laguna, possiblement li costarà molt d'entendre com un equip amb aquesta mentalitat es desinfla quan juga al costat de la seva afició i perd davant equips com Los Barrios o Axarquía Clínicas Rincón. I la veritat és que entendre-ho per part del afeccionat més aferrissat del Plus Pujol també és molt complicat, però cal analitzar bé l'equip i intentar trobar solució als problemes que impedeixin que l'equip rutlli al seu millor nivell. Els 3 principals problemes o esculls de l'equip són:

1. Fragilitat defensiva. El Lleida és el 17è equip de la Lliga en defensa encaixant 85,5 punts per partit i només té l'honor de superar en aquest aspecte a La Palma, amb 85,8 punts. Aquesta és la llacuna més greu de l'equip d'Edu Torres que l'any passat va acabar el 7è en aquesta taula classificatòria amb una mitjana de 78 punts rebuts i que en la temporada 06/07 va ser el 5è amb 77,2 punts. Per aquells que diuen que la defensa no és el més important i que l'equip és el millor de la lliga en l'aspecte ofensiu, només cal mirar l'estadística dels últims 6 equips de la LEB Or que han encaixat menys punts: els 6 han estat els campions de la competició. Així doncs, és evident que la principal prioritat de l'equip ha de ser augmentar la pressió defensiva des de la primera línia (sobretot els bases Colom i Mendiburu que han de millorar molt les seves prestacions en aquest aspecte, ja que els bases contraris maneguen i desmaneguen com volen en molts moments dels encontres) i millorant la concentració de tota la rotació interior (en alguns partits, els pivots del conjunt contrari tenen una gran comoditat per moure's per la zona i per aconseguir el rebot ofensiu, aspectes que haurien de quedar pal·liats amb una major incidència de Hettsheimer o Gimel Lewis).
   
2. Es troba a faltar un referent fiable quan la pilota crema. Quan s'arriba als moments delicats i decisius de l'encontre sovint és troba a faltar un home en qui confiar la pilota, un líder natural que l'any passat es podia escenificar en Leo Mainoldi, un jugador que podia errar (com en el triple de l'eliminatòria a Tenerife que ens hagués donat el passi a la Final Four) però que tothom sabia que era ell l'encarregat de jugar-se-la. Enguany aquesta figura té la plaça vacant i sembla que ningú vulgui o pugui fer-se'n càrrec. D'aquesta manera, s'han perdut 3 partits per menys de 4 punts al Barris Nord amb unes jugades en els últims minuts força esperpèntiques. Ningú vol tirar i al final s'acaba amb pèssimes i precipitades opcions de tir a càrrec del primer que li cau la bola.
   
3. Hi ha la mateixa facilitat per endollar-se, que per desconnectar-se. Una altra característica que està adoptant l'equip de la Terra Ferma en aquest tram inicial de la temporada és la impossibilitat de mantenir una certa regularitat en el joc. Així, els 40 minuts de joc es converteixen en una autèntica ruleta russa on l'equip combina etapes de joc elèctric i efectiu en els triples amb etapes d'autèntic descontrol, desassossec i de falta de concentració que provoquen la pèrdua de les rendes aconseguides durant bona part del partit. Aquest vici, que sol desesperar tant al cos tècnic com als afeccionats és conseqüència de la joventut i falta d'experiència de la major part de la plantilla i s'ha d'esperar que a mesura que avanci la competició es corregeixi amb solvència i s'evitin aquestes desconnexions que en alguna ocasió poden costar molt cares.
   

En conclusió, en el que portem de temporada es veu un conjunt capaç de tot, del millor i del pitjor, de guanyar a la pista de qualsevol equip gran desenvolupant un dels millors estils ofensius que es veuen en aquesta categoria, però també que pot perdre tota aquesta mentalitat guanyadora quan s'ho veu molt fàcil i perd a casa davant rivals de menys entitat. Així, el Plus Pujol Lleida és un equip que s'ha d'acabar de fer i ha de madurar, però que molt possiblement estarà en els Playoffs d'ascens a ACB i que pot optar a classificar-se a la Final Four perquè de qualitat tècnica en sobra. Per aconseguir aquest grau de maduració s'ha de donar una circumstància vital: que tots i cada un dels membres de l'equip decideixin oblidar els seus egos personals, uneixin totes les forces i remin en la mateixa direcció i amb un mateix objectiu. I en el món del bàsquet aquesta unió només té un sinònim: DE-FEN-SA.

Bo, jove i barat (IV). Els ala-pivots

Leonardo Mainoldi / Dimtry Flis

Teòricament Dimitry Flis no hauria d'haver jugat mai al Plus Pujol Lleida ni a la Lliga LEB Or. Teòricament Dimtiry Flis hauria de ser un dels jugadors més destacats de la lliga ACB i de l'Eurolliga. Però els teòricament no existeixen en el món de l'esport i un seguit de lesions i complicacions físiques han truncat la carrera d'una de les millors promeses del bàsquet rus dels últims anys. L'ala-pivot cedit pel DKV Joventut arriba a Lleida amb la intenció de fer oblidar Leo Mainoldi, però ho fa després d'haver passat una temporada sense jugar per una delicada lesió a l'espatlla dreta (lesió que es va fer en les semifinals de la Lliga Catalana de l'any passat i que no va ser intervinguda quirúrgicament fins el 3 de Desembre de 2007).

Tot i que Flis i Mainoldi tenen un parentesc característic en la posició de 4 oberts, els dos jugadors es diferencien per la raça esportiva que mostren damunt el parquet. Mentre que l'argentí és un jugador de caràcter, efusiu, que connecta amb el públic i que s'enganxa amb facilitat amb els rivals i els àrbitres; el rus destaca més per la seva fredor, passivitat i parsimònia, un fet que pot fer desesperar a més d'un afeccionat. Malgrat això, a nivell tècnic Flis té més qualitat que Mainoldi ja que disposa d'una millor visió de joc, més capacitat pel rebot i un ampli ventall de recursos ofensius d'esquena a cistella. Però l'interrogant que sobrevola el fitxatge de Flis i que és el motiu pel qual el jugador ha acabat jugant a la lliga LEB Or i no a l'Eurolliga, és comprovar si està mentalment preparat per afrontar el repte d'oblidar la lesió i confirmar-se com un dels millors 4 europeus. El públic del Barris Nord veurà en pocs dies que Flis no tindrà mai el carisma ni la connexió que tenia Mainoldi, però comprovarà que el plus de talent que oferirà en la posició de 4 pot ser dels millors que s'han vist a la capital del Segrià i que es converteixi d'aquí uns anys en el nou Matjaz Smodis. Dimitry Flis, l'encarregat de posar-se l'equip a les espatlles.

Christian Maraker / Roger Fornas


Roger Fornas és un dels altres jugadors, com Quino Colom i Salva Arco, que ha decidit retornar al Plus Pujol Lleida després d'haver-s'hi format com a jugador en la seva etapa júnior però que no va destacar amb el primer equip. Fornas és un d'aquells jugadors que encanten a Edu Torres pel seu sacrifici, versatilitat i compromís amb l'equip i de ben segur que el tècnic correspondrà aquesta entrega amb molts minuts a la pista durant la temporada. Tot i les limitacions físiques que té, no s'arruga a l'hora de ballar amb la més lletja de l'equip rival quan és hora de defensar, té una gran olfacte per recuperar possessions i atresora un bon llançament des de la línia de 6,25. Així doncs, de ben segur que Fornas millorarà el rendiment que va oferir Christian Maraker l'any passat, un jugador que si bé la seva qualitat i entrega eren palpables, va sofrir un calvari de lesions que li van impedir rendir al seu millor nivell. Fornas, l'home que fa equip.

Bo, jove i barat (III). Els alers

Berni Alvárez / Salva Arco

Tot i les més de 7 diferències que tenen Berni Alvárez i Salva Arco en una pista de bàsquet, els dos jugadors tenen un punt en comú molt significatiu: els dos han estat les ninetes dels ulls d'Edu Torres i han vestit l'elàstica blava en les dues etapes del tècnic de Sants al Barris Nord. Berni Alvárez va arribar a Lleida la temporada passada amb la missió de ser el franctirador de l'equip des del perímetre i repetir els bons números que havia registrat amb el Tarragona (màxim anotador nacional de la LEB amb 17,7 punts la temporada 06/07). Tot i això, com en la primera etapa a l'ACB, el rendiment del aler de Reus no va ser el que tothom s'esperava ja que només va ser capaç d'anotar 5,8 punts per partit i en defensa donava moltes facilitats a l'equip rival.

Com a substitut de Berni Alvárez, arriba un altre vell conegut de l'afecció lleidatana tot i només tenir 23 anys, Salva Arco. L'aler barceloní que ha vestit les samarretes del Vic, l'Hospitalet i el Bruesa des de que va marxar de Lleida a mitjans de la temporada 05/06 arriba com un jugador molt més madur i amb ganes de reafirmar-se per poder jugar ben aviat a la lliga ACB. Arco ha rebutjat aquest estius millors ofertes (una del Kalise Gran Canària) però ha decidit fitxar pel Plus Pujol Lleida per consagrar-se com a jugador tenint molts minuts en un equip que jugarà amb un estil similar al seu: ràpid, eficaç al contrataatac, bon tir exterior i molt intens en defensa. Salva Arco, consagrar-se i fer-se un nom.

Marcus Vinicius


Quan es parla de Marcus Vinicius l'adjectiu que més s'utilitza per definir-lo és intensitat, intensitat màxima . El jove brasiler del Plus Pujol és d'un aquells jugadors que agrada als afeccionats per esforçar-se sempre al 100% i llançar-se al terra per qualsevol pilota perduda. L'any passat Edu Torres va tenir com a repte transformar Vinicius en un 3 alt i l'experiment li va sortir prou bé ja que en defensa era un dels millors homes per aturar els alers del rival (com a exemple només cal veure la gran exhibició de fonaments defensius que va fer davant Andy Panko) i la seva capacitat per rebotjear és inqüestionable. Per contra, en atac se li han vist més carències tècniques ja que és un jugador acostumat a jugar en posicions d'ala-pivot i que li costa molt parar la pilota i botar per iniciar penetracions o complicar més la vida al defensor. A més, ha de millorar més el tir exterior ja que podria fer molt mal als equips que el floten i el deixen tirar sol. Amb només 22 anys, Vinicius té marge potencial per ampliar el ventall d'opcions en atac i es pot convertir en un jugador molt difícil d'aturar ja que pocs equips de la LEB Or disposen d'alers amb un físic tant potent com el del brasiler. Marcus Vinicius, intensitat al cub.

Bo, jove i barat (III). Els escortes

Dave Fergerson / Troy Devries

Quan Dave Fergerson va arribar a Lleida un fred 12 de febrer del 2007 per provar una setmana a les ordres d'Edu Torres ningú s'esperava que acabaria sent un dels jugadors més rentables i eficaços que han vestit la samarreta blava. A anys llum dels salaris que han cobrat els Alstons, Estellers i Rodillas a la capital de la Terra Ferma, Fergerson ha demostrat ser un autèntic gentelman de cap a peus i un exemple de professionalitat a seguir per tothom que estima aquest esport. Per posar una petita mostra, el nord-americà va elegir quedar-se a Lleida per jugar un partit, el mateix dia que havia nascut el seu segon fill a París.

L'objectiu del Plus Pujol era renovar Fergerson i l'escorta també desitjava quedar-se, però la sucosa oferta del Melilla va ser irrebutjable per un jugador que complirà 30 anys i que ja no rebrà moltes més ofertes. D'aquesta manera, abandona l'entitat blava un jugador molt versàtil a la pista i que, malgrat algunes desconnexions que sofria en moments d'excessiva pressió, va demostrar molt més valor que d'altres exjugadors excessivament sobrevalorats.

L'home elegit fer oblidar Fergerson en les funcions de 2 i que pugui jugar en moments puntuals de base, és Troy Devries, un nord-amercià de 26 anys i amb molt poca experiència a nivell competitiu. El seu rendiment és una incògnita i no es pot assegurar amb rotunditat si serà un jugador impactant a la LEB Or o bé serà tallat de la plantilla abans d'arribar el Nadal. Pel que s'ha vist durant la pretemporada, les principals virtuts de DeVries són el tir exterior, un bon físic per la posició que ocupa i certa capacitat per penetrar amb comoditat. Caldrà veure si s'adapta bé al rol que li doni Edu Torres, que en principi hauria de ser el de desencallar partits travats amb una bona ratxa de triples i oferir suport en la direcció del joc quan el rival pressioni. Troy DeVries, un meló per obrir.

Alberto Miguel

Amb tant sols dues temporades defensant els colors del Plus Pujol Lleida, Alberto Miguel s'ha convertit en el capità de l'equip i, el que és més important, s'ha posat el públic a la butxaca amb la seva entrega i trempera quan surt a jugar al Barris Nord. El càntabre és un d'aquells jugadors que connecta amb la grada i sempre ha manifestat que es troba molt a gust a la capital del Segrià, on aquest any haurà d'exercir el paper de líder. Miguel haurà de donar una pas endavant i convertir-se en el timó de l'equip, el jugador en qui confiar la pilota calenta en els moments decisius del matx. Si aconsegueix convertir-se en el referent d'un equip tant jove, serà recordat com un dels jugadors més estimats de la història del Lleida Bàsquet, arribant a l'alçada d'altres esportistes apreciats com Roger Grimau, Sergio Ramos o Jaume Comas. En cas de no progressar, l'escorta només serà recordat per la seva simpatia, les seves espectaculars esmaixades o les increïbles ratxes de triples amb que delecta els afeccionats. Alberto Miguel, l'hora de donar el pas.

Bo, jove i barat (II). Els bases

Una vegada ja iniciada la pretemporada, és el moment d'analitzar les noves incorporacions del Plus Pujol Lleida per afrontar la quarta temporada consecutiva a la lliga LEB Or, una competició que ha vist reduït el seu nivell a causa de la crisis econòmica que està afectant a molts clubs esportius L'anàlisi consistirà en comparar cada jugador per posició amb els que hi havia la temporada anterior i així es podrà començar a intuir les millores i les llacunes que pot comportar aquest nou projecte dels tècnics Torres&Torres.

El primer capítol serà el dels bases, una de les posicions més importants en els esquemes tàctics ja que sota la seva direcció pivota tot el joc de l'equip i són la primera espasa a l'hora de defensar els atacs rivals.

Jaume Comas / Quino Colom

De ben segur que un dels referents en que es fixava Quino Colom durant la seva etapa a la pedrera del Lleida era el capità de l'equip, Jaume Comas. El gran domini del pick&roll finalitzant amb les seves habituals safates o repartint una assistència al pivot de torn; el seu inequívoc lideratge a la pista; la seva pilleria a l'hora d'intentar robar qualsevol pilota al base contrari; són dels millors atributs que s'han vist en qualsevol base que ha vestit la samarreta blava. En el seu millor estat de forma, Comas sempre prenia la decisió ideal per a l'equip i arribava amb esforç i sacrifici a qualsevol pilota, per molt que a davant s'enfrontés a bases més forts i atlètics.

Tot i això, Colom sap que no ha vingut a Lleida per ser el substitut del Capi, ja que la seva empremta i carisma són gairebé insustiuïbles en l'entitat del Barris Nord, sinó que la seva missió és la de progressar com a jugador i intentar madurar per convertir-se, en un futur, en un dels millors bases de l'ACB. L'andorrà, de només 19 anys, destaca per una gran visió del joc, responsabilitat per dirigir l'equip i bon anotador des de qualsevol posició en atac; tot i que ha de millorar molt les seves prestacions defensives.

Però el que diferencia Colom de la majoria de jugadors és la màgia especial que atresora, un atribut que el fa capaç de crear jugades imprevisibles i passades inversemblants quan ningú s'ho espera. És d'aquell tipus de jugadors especials, diferents, que a algun tipus d'afeccionats poden desesperar quan s'equivoca, però que als amants del bàsquet ofensiu esperen amb expectativa per gaudir qualsevol truc del Mag Colom. De ben segur, que enguany el Barris Nord es posarà dempeus en veure els coloms que es treurà de la txistera un jugador amb potencial de crack. I de la casa.

Brian Jones / Javier Mendiburu


Quan tothom s'esperava la contractació d'un base comunitari, amb certa experiència i de marcat estil defensiu per complementar Quino Colom a la posició d'1, la parella Torres&Torres va sorprendre a la majoria anunciant el fitxatge de Javier Mendiburu. Tot i ser el segon jugador més veterà de la plantilla amb només 27 anys, Mendiburu arriba a la capital del Segrià amb molt poca experiència a nivell professional, ja que només ha competit durant 3 temporades a la lliga ACB. A més, en els equips que ha competit (Menorca i Estudiantes) ha tingut un paper gairebé testimonial com a 3r base o escorta suplent i no ha respòs a les expectatives creades sobre ell quan es formava a la universitat nord-americana de Wisconsin Green Bay.

El tret més característic de Mendiburu és la seva alçada (1,97 m), inusual per a un base i que li pot permetre prendre avantatge quan juga d'esquenes al pal baix. A més, també pot ajudar en tasques del rebot defensiu i és un bon passador. Tot i això, Mendiburu genera dubtes ja que en una competició com la LEB Or on abunden playmakers petits, ràpids i àgils es pot veure superat amb relativa facilitat ja que no és un jugador que es caracteritzi per la velocitat. El temps serà l'encarregat de dir si Mendi pot arribar a ser un factor desequilibrant en segons quins partits i si pot millorar el rendiment de Brian Jones, un jugador poc vistós però molt efectiu i que sempre treballava per a l'equip durant la passada temporada. Temps al temps.

Bo, jove i barat (I)

Una vegada coneguda la configuració de la plantilla 2008/09 del Plus Pujol Lleida és el moment d'analitzar com ha quedat estructurat l'equip d'Edu Torres i conèixer un per un els jugadors que formaran un equip bo, bonic i barat i, en principi, sense cap tipus de pressió per aconseguir objectius a curt termini. Ens preguntàvem a l'anterior article si el nou projecte blau seria un punt i seguit de la campanya anterior, on es va arribar als quarts de final del play-off de la LEB però ja hem vist que això no ha estat possible. Els problemes econòmics de l'entitat han modificat la planificació pressupostària i a partir d'aquest campanya dos membres de l'Ajuntament municipal estaran encarregats de controlar cada cèntim d'euro que gasti el Plus Pujol amb l'objectiu d'evitar més malbarataments. D'aquesta manera, sembla clar que el futur del Lleida passa més per viure com a pobres, que morir com a rics (intentant evitar així desastres com els de l'Akasvayu Girona, recentment desaparegut després de rebentar de menjar una vaca que no s'aguantava dreta).

La renovació ha estat gairebé total ja que han marxat 7 dels 10 jugadors de l'any passat , la majoria d'ells els pilars bàsics de l'equip com Jaume Comas, Leo Mainoldi, Kevin Thomphson o Dave Fergerson. Aquests 4 jugadors eren els líders i encarregats de portar els galons però cap d'ells continuarà vestint la samarreta blava per motius relacionats , principalment, amb el cash. Amb aquesta panorama, el cos tècnic s'ha vist obligat a confeccionar una plantilla austera econòmicament però confeccionada per jugadors molt joves i amb ganes de menjar-se el món. Així la mitjana d'edat de l'equip ha passat dels 28,2 anys que hi havia l'any passat, a una actual de 24,9.

Assaltar la muntanya

Fent un símil amb el món del muntanyisme, l'any passat la majoria dels excursionistes blaus estaven ja de baixada en la seva carrera basquetbolistica, però enguany la majoria de jugadors encara no han vist el cim i voldran fer tot el possible per coronar-se i penjar la seva bandera. Aquest desconeixement de les altures, provocarà algunes caigudes i esllavissades al llarg de la temporada, però si es mantenen constants i units com a equip la progressió de tots pot reportar grans beneficis per totes les parts. A més, l'encarregat de dirigir l'expedició, Edu Torres, ha demostrat al llarg de la seva carrera que sap dirigir molt millor un equip de joves il·lusionats que una colla de veterans amb tota la feina feta.

Amb aquesta panorama, sembla clar que l'evolució d'aquest nou Plus Pujol Lleida consistirà en que l'equip sigui un autèntic bloc unit, amb molta química i en l'evolució individual de cada jugador, que han d'explotar tot aquell potencial que porten dins. Si tots aquests condicionants es compleixen, de ben segur que l'afició lleidatana respondrà i aquesta 4a temporada consecutiva a la Lliga LEB pot reportar moltes alegries. El temps dirà.



En els propers articles, analitzarem 1x1 tota la plantilla blava per conèixer millor els integrants del nou projecte de l'equip del Barris Nord.

Punt i seguit o punt i a part?

La derrota a Tenerife en el tercer i decisiu partit dels play-off d’accés a la Final 4 de Cáceres ha significat el final de temporada per al Plus Pujol Lleida. Una temporada que, en línies generals, ha estat força bona sobretot per haver recuperat la il·lusió als afeccionats i el bon joc a la parquet. Tot i això, l'irregular final de campanya dels homes d'Edu Torres (on s'han perdut 5 dels 6 últims partits al Barris Nord) va significar perdre el factor pista als play-off i augmentar una sensació de tensió i nervis sobre els jugadors que al final ha estat decisiu. El duel amb el Tenerife s'ha decidit per petits detalls com el parcial d'1-7 que es va rebre en el 3r quart del partit a casa o els 2 triples gairebé consecutius de Guaita en l'últim partit i que van obrir una escletxa difícil de recuperar.

Però bé, això ja ha passat i ara s'ha de mirar el futur. I el futur és ple de dubtes ja que primer cal saber quina aposta farà el club i quina és la seva estructura a mitjà termini (recordem que el període de 3 anys per pujar a l'ACB ja s'ha acabat, per si algú ho havia oblidat). Què farà el club? Serà un punt i seguit i es mantindrà el bloc actual? S'hauran de revisar tots els apartats del pressuposts i caldrà fer un punt i a part amb un nou projecte?

Si 2+2 fos 4 en el món del bàsquet, el més recomanable seria continuar amb el bloc actual, afegir-hi algun retoc per intentar millorar els resultats d'aquesta campanya i intentar l'abordatge de l'ascens la temporada vinent. Així caldria renovar el contracte a Edu Torres i mantenir la columna vertebral de l'equip (Mainoldi, Vinicius, Hettsheimeir, Miguel, Fergerson i Comas). De la resta de jugadors Jones ho ha fet força bé però ocupa plaça d'extracomunitari, Thomphson ja comença a notar el pes dels anys, Maraker ha viscut molts problemes físics i seria un risc tornar-lo a tenir i Berni Álvarez se'l podria renovar com a 5è aler, si volgués i si no es retira. D'aquesta manera amb la incorporació d'un base titular que reparteixi bé el joc i sigui bon defensor, un 2 nacional amb aptituds defensives i un 2-3 anotador extracomunitari tindríem un joc exterior força sòlid i amb recursos. A la pintura, Marcus Vinicius hauria de retornar com a 4 ja que crec que és la posició en la que pot oferir més gràcies pel seu domini del rebot (una de les llacunes del Plus en els partits importants) i s'hauria de buscar un 5 atlètic, fort i extracomunitari (Gimel Lewis seria una bona opció).

Aquest any s'ha demostrat a la lliga LEB Or que és millor apostar per un mateix bloc durant un temps perquè així els jugadors es coneixen molt millor i poder afrontar els moments complicats amb més serenitat. El CAI Saragossa, per exemple, ha mantingut el cinc inicial de l'any passat (Victoriano, Quinteros, Lescano, Phillip, Ostarosa) i l'hi ha donat uns resultats espectaculars. En canvi, fer un equip fet des de zero pot ser extremadament perillós i així s’ha demostrat l'Hospitalet, un equip molt jove i inexpert que ha baixat de la categoria.

Així doncs, caldrà veure els futurs esdeveniments de l’entitat blava, sobretot a nivell institucional, per comprovar si s'aposta per la qualitat i la continuïtat en el que seria un bon punt i seguit. Però també hi ha l'opció de reduir molt el pressupost i conformar-nos amb un equip menys ambiciós i córrer el risc de fer un punt i a part i, esperem que no sigui un punt i final del bàsquet d'elit a Lleida.

L'hora de la veritat

Després d'un temps d'absència per motius personals, el Blog del Plus Pujol Lleida torna amb l'objectiu d'analitzar el final de temporada de l'equip entrenat per Edu Torres i que disputarà els play-offs d'ascens a la lliga ACB.

La temporada de l'equip lleidatà la podríem qualificar de bona ja que s'està complint el principal objectiu que s'havia establert: arribar a les eliminatòries de play-off. Tot i això, l'ambient que es respira entre l'afició no és d'un optimisme desbordant com ha trobat a faltar Edu Torres en alguna ocasió, sinó que s'ha establert un ambient de prudència i moderació conscients de que la lliga LEB és molt complicada i que serà molt difícil pujar a l'ACB. Equips com el Bruesa o el Breogan han demostrat al Barris Nord que estan un punt per sobre de l'equip blau i és millor no generar il·lusions. La gent sap el que hi ha i que cal evitar els errors de temporades passades. Així doncs, analitzem a grans trets els aspectes positius i negatius del conjunt lleidatà, per tal de poder rectificar a temps i generar aquell plus necessari que ens doni l'empenta que fa falta i poder retornar a la divisió d'honor del bàsquet espanyol.

Pel que fa als punts positius l'equip juga a una idea de bàsquet en concret (des de la segona temporada a l'ACB no es veia això a Lleida); no s'ha modificat tant la plantilla com en altres ocasions, fet que ha ocosionat que els 10 jugadors siguin valids per competir; des de fora sembla que hi ha un bon ambient de vestidor; i el Barris Nord presenta habitualment una molt bona imatge fregant gairebé sempre els 4.000 espectadors o més.

Però a part d'aquetes impressions positives en que gairebé tots els afeccionats del Plus Pujol coincidiran, és necessari analitzar altres variables, més fredes, com les xifres i les estadístiques. L'equip ocupa la 6a plaça de la competició amb un balanç de 18 victòries i 14 derrotes, això significa que només s'ha aconseguit una victòria més que l'any passat però aquest cop l'equip ja està matèmaticament als play-offs. Els dos últims partits de lliga de la temporada passada es van perdre davant el Gijón i el León; aquest any ens les haurem de veure amb els dos equips que comanden la classificació: el Bruesa i el CAI Saragossa. Aconseguir almenys una victòria seria vital per obtenir una posició òptima als play-offs i poder competir amb opcions en la primera eliminatòria.

Un altre aspecte en el que s'ha d'incidir en aquest final de campanya irregular (3 derrotes a casa en els últims 4 enfrontaments) té a veure en el repartiment de minuts que està realitzant Edu Torres des de l'arribada de Kevin Thompson. L'entrenador del Plus Pujol Lleida va estar durant bona part de la temporada incidint el l'aspecte de què no havia pogut comptar amb tots els efectius per culpa de lesions o els canvis de jugadors. Doncs bé, ara que ja estan disponible tots els jugadors i es podria fer una rotació molt més dinàmica i aprofitant els jugadors més en forma, Edu Torres ha jerarquitzat la distribució de minuts i ha establert uns rols gairebé inamovibles.

Per veure això, mostrarem una estadistíca que s'utilitza molt sovint a la NBA en la que es calcula el rendiment que donarien els jugadors si juguessin els 40 minuts del partit. És a dir, es calcula la valoració exponencial que obtindria cada membre de la plantilla si jugués el partit al complet (un fet impossible de demostrar a la pràctica però que serveix per veure una mica millor com aprofita cada jugador els minuts que disposa). L'ordre va en funció del jugador que més valoraria, fins el que menys.

Kevin Thompson

16,6 punts de valoració per partit – 25,8 minuts per partit

25,7 punts de valoració per partit – 40 minuts per partit

0,60 punts de valoració per minut

Hettsheimeier

11,6 punts de valoració per partit – 21,4 minuts per partit

21,6 punts de valoració per partit – 40 minuts per partit

0,54 punts de valoració per minut

Leo Mainoldi

14,5 punts de valoració per partit – 29 minuts per partit

20 punts de valoració per partit – 40 minuts per partit

0,50 punts de valoració per minut

Marcus Vinicius

9 punts de valoració per partit – 19,7 minuts per partit

18,2 punts de valoració per partit – 40 minuts per partit

0,45 punts de valoració per minut

Brian Jones

9,4 punts de valoració per partit – 23,7 minuts per partit

15,8 punts de valoració per partit – 40 minuts per partit

0,39 punts de valoració per minut

Jaume Comas

6,8 punts de valoració per partit – 18,3 minuts per partit

14,8 punts de valoració per partit – 40 minuts per partit

0,37 punts de valoració per minut

Alberto Miguel

7,5 de valoració per partit – 23,8 minuts per partit

12,6 de valoració per partit – 40 minuts per partit

0,31 de valoració per minut

Berni Álvarez

4,5 de valoració per partit – 16,8 minuts per partit

10,7 de valoració per partit – 40 minuts per partit

0,26 de valoració per minut

Dave Fergerson

6,4 de valoració per partit – 25,5 minuts per partit

10 de valoració per partit – 40 minuts per partit

0,25 de valoració per minut


Bé, els números parlen per si sols i demostren que els jugadors exteriors no estan rendint al mateix nivell que els companys que es mouen més a prop de la pintura. Aquest és el punt dèbil del Plus Pujol Lleida i sofreix molt quan s'enfronta a un equip amb molts recursos des de la línia de 6,25. A més, la ja mítica defensa en zona que reben els lleidatans en cada partit és un gran escull a l'hora d'atacar i Edu Torres no ha trobat la fórmula exacta per superar-la amb èxit.

Cadascú valorarà les xifres de la distribució dels minuts i opinarà sobre si tal jugador hauria d'estar més o menys minuts en pista i si s'hauria d'haver planificat la temporada amb un 3 anotador i referència del joc ofensiu, però l'única veritat és que ara no es pot fer marxar enrere. Tothom ha d'aportar el seu gra d'arena (l'afició ha d'animar; els tècnics han de dirigir amb convicció i equitat; i els jugadors han de rendir) i aquesta és l'única manera per arribar el més lluny possible. Ara és l'hora de la veritat.